La Pedrera
L’èxit dels dos edificis residencials construïts a l’Eixample de Barcelona a començaments del s. xx va suposar un nou encàrrec per a l’arquitecte Antoni Gaudí i li va proporcionar un nou client, el senyor Pere Milà, un burgès adinerat de bona família barcelonina que s’havia casat amb la senyora Rosario Segimon, una jove i rica vídua reusenca. Un any després de casar-se, van encarregar a Gaudí la seva residència, un edifici d’habitatges de lloguer al Passeig de Gràcia, l’avinguda que vertebrava la nova Barcelona i que a començaments de segle era el millor escenari per a la vida social d’una ciutat en plena eufòria urbanística.
UNA CASA PER ALS SENYORS MILÀ-SEGIMON
Gaudí planteja el projecte acceptant la voluntat del client i dissenya un edifici singular en tots els aspectes, començant per la seva estructura a base de pilars, cosa que permetia una absoluta flexibilitat en la seva distribució, i seguint amb els ascensors, que permetien l’accés directe als pisos des del vestíbul i els patis, amplis, higiènics, ventilats i lluminosos. Tot plegat va representar una novetat radical en relació a les cases de l’Eixample per més riques i ornamentades que fossin. L’edifici està constituït per dos blocs d’habitatges, amb accessos independents, organitzats al voltant de dos grans patis interiors intercomunicats.
La Pedrera en construcció c. 1910. © Càtedra Gaudí-ETSAB-UPC. Fons Josep Bayó, constructor
UN XANFRÀ INSÒLIT, UNA ESTRUCTURA SINGULAR
Precisament aquesta nova concepció estructural explica que les imponents façanes de pedra, d’aquí el nom popular ‘La Pedrera’, al no ser estructurals com era costum a les cases tradicionals, permet aquesta lliure composició de les façanes que facilita que finestrals, balcons i tribunes es componguin de forma impressionant, variant al llarg del dia, d’acord amb el recorregut del sol.
Gaudí, en un acte de genial rebel·lia, molt propi d’ell, dissol la geometria del xamfrà, que és una característica urbana que mig segle abans Ildefons Cerdà va imposar com un tret invariable del nou traçat per l’Eixample, i, no satisfet amb aquesta transgressió, va envair la vorera amb un notable pilar i va superar amb escreix l’alçada permesa per la normativa, construint les magnífiques golfes amb uns dos-cents setanta arcs parabòlics esvelts i catenàries de totxo que suporten el terrat espectacular, un paisatge artificial únic al món.
EL TERRAT, LA CREATIVITAT MÉS PLENA
Una coberta insòlita i carregada de força artística que no té res a veure amb l’arquitectura del seu temps. De perfil sinuós, seguint la forma i ritme de la façana principal, s’hi situen els diferents elements: badalots o caixes d’escala, torres de ventilació i xemeneies. De formes dinàmiques i simbòliques de lliure interpretació, es corresponen amb una funció utilitària preconcebuda. Alguns són tractats amb trencadís de ceràmica, pedra, marbre i vidre.
FAÇANA RUPTURISTA I D'ANTICIPACIÓ
Les tres parts que configuren la façana principal es projecten com un contínuum formal d’una bellesa aclaparadora. Gaudí va dissenyar un mur de pedra suspès als forjats sense cap funció estructural anticipant-se, formalment, a les arquitectures centreeuropees posteriors, com les d’Erich Mendelsohn i d’altres. La façana posterior, que és d’una longitud menor, per raons òbvies, està composta amb la mateixa llibertat formal, però amb uns materials i tècniques constructives més modestos i continguts.
UNA OBRA TOTAL
En aquesta obra Gaudí va comptar amb la col·laboració del jove arquitecte Josep Maria Jujol, amb qui ja havia treballat a la casa Batlló. Satisfet amb el seu treball, li va demanar una nova col·laboració al Park Güell i, finalment, per a la reforma de la Catedral de Mallorca.
La casa Milà és un exemple ‘d’arquitectura total’, en el sentit que la seva radicalitat expressiva es manifesta arreu, des del plantejament funcional i constructiu, arribant a tots els racons de l’edifici. No es tracta d’emprar un llenguatge ‘art nouveau’ per revestir una planta convencional, com és el cas de molts il·lustres exemples modernistes de la ciutat. Els trenta-dos balcons de forja són tractats com escultures i els cels rasos dels interiors dels habitatges ens mostren una Pedrera amb una plàstica mai vista fins al moment.
Es tracta d’una concepció espacial que ho informa absolutament tot, i, a tall d’exemple, convé observar com a la Casa Milà els tradicionals patis de les cases de l’Eixample són substituïts pels dos grans patis de planta circular i el·líptica que es manifesten com els espais referencials de l’edifici, ja que porten el visitant des del carrer a la coberta a través d’ells, facilitant una millor il·luminació i ventilació als setze apartaments. Les façanes dels patis són un autèntic espectacle de formes, llum i colors. El color l’aporten les pintures murals que els decoren, amb motius principalment florals, que també trobem als sostres i a les parets laterals dels dos vestíbuls d’accés i de l’escala principal, amb diverses escenes de referències mitològiques.
LA PEDRERA, SATIRITZADA I RECONEGUDA
La propietària, la senyora Segimon, mai va valorar ni entendre prou l’arquitecte que el seu segon marit, en ‘Perico Milà’, com li deien els amics, havia escollit per tal que els construís la millor residència de la ciutat, un encàrrec que Gaudí va complir a la perfecció. El pis principal, que de fet ocupa tot el solar, té una superfície equivalent a la dels quatre pisos senyorials disposats a cada planta.
La Pedrera va ser incompresa, objecte de burla per part de la premsa satírica del moment, que no va saber valorar el seu mèrit. Va ser la darrera obra civil d’Antoni Gaudí, acabada l’any 1912, després d’una querella amb la propietat per una qüestió d’honoraris, que va acabar als jutjats i que finalment Gaudí va guanyar.
Tot i així, la seva singularitat i el seu valor patrimonial i artístic van quedar àmpliament acreditats quan s'inclou en el catàleg del Patrimoni Artístic de la ciutat de Barcelona el 1962, amb la declaració com a Monument Historicoartístic d’Interès Nacional per part del Govern espanyol l’any 1969 –actualment BCIN– i la UNESCO l'inscriu com a Bé Cultural del Patrimoni Mundial el 1984, pel seu valor universal excepcional.
Actualment és propietat de la Fundació Catalunya-La Pedrera, que vetlla per la seva difusió, conservació i preservació. La Pedrera allotja un important centre cultural de referència a la ciutat de Barcelona pel conjunt d’activitats que organitza i pels diferents espais museístics i d’ús públic que inclou.
HORARIS
De novembre a febrer, de 9 a 21h.
De març a octubre, de 9 a 23h.
Tancat: 25 de desembre i una setmana de gener per tasques de manteniment (consulteu les dates a www.lapedrera.com).
COM ARRIBAR
Autobús: 7, 16, 17, 22, 24, V17.
Metro: L3 / L5 - Diagonal.
FGC: Provença-La Pedrera.
RENFE: Passeig de Gràcia.
TRANSPORTS TURÍSTICS
Bus Turístic: Ruta Blava Tibidabo
Barcelona City Tour: Ruta Est Tibidabo
material de recerca relacionat